Si voleu contactar amb mi:
[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
Categories
- No hi ha categories
Meta
Contacte
Desactiva els comentaris
Article de Fernando Savater
El següent article ha estat publicat en el diari peruà El Comercio, us deixo el link i l’article:
UNA VIDA DEDICADA AL SABER
A favor de la filosofía
Por Fernando Savater. Filósofo
Sin duda hoy la filosofía no es la chica más guapa de la clase ni
tampoco la más popular. Pierde horas en los planes de estudio y para
colmo se la empareja en algunos cursos con ciudadanía, lo cual es el
mejor modo de fastidiar por igual ambas materias.
Yo creo que uno de los problemas principales del estudio de la
filosofía es lograr entender de qué va o, mejor, cogerle la gracia:
como los chistes. No es tan fácil. Isaiah Berlin empezó su vida
académica como filósofo (era uno de los discípulos predilectos de
Wittgenstein) pero luego dejó este primer amor para dedicarse a la
historia de las ideas; cuando se le preguntó por las razones de tal
cambio, repuso: "Es que quiero estudiar algo de lo que al final pueda
saber más que al principio".
En efecto, la filosofía trata de cuestiones no instrumentales –como
las que se plantea la ciencia– y que por tanto nunca pueden ser
definitivamente solventadas: sus respuestas ayudan a convivir con las
preguntas, pero nunca las cancelan. De ahí que quienes aconsejan con
impaciencia a los filósofos acogerse a la psicología evolutiva o a las
neurociencias sencillamente no entienden el chiste ni ven la gracia al
asunto. Como bien indica Giacomo Marramao en Kairós (Editorial Gedisa),
"las interrogaciones filosóficas se sirven de la experiencia y no del
experimento, y por ello solo pueden utilizarse en los símbolos,
metáforas, palabras clave con las cuales intentamos conocer la realidad
en que vivimos".
Quizá la mejor caracterización de la inquietud filosófica es señalar
que se ocupa de "las interrogaciones que a todos nos conciernen", no en
cuanto preocupados por tal o cual sector del conocimiento, sino en lo
que toca a nuestro común oficio de vivir como humanos. Este es el
planteamiento básico sustentado por Víctor Gómez Pin en su "Filosofía"
(Gran Austral, editorial Espasa Calpe), una introducción general a la
materia que puede resultar ardua para quien apetezca simplificaciones
de manual pero que resulta provechosa a cuantos crean que lo importante
siempre resulta también exigente.
Gómez Pin no rehúye partir de los avances de la matemática y otras
ciencias, pero busca sin cesar establecer ese nivel común a la
inquietud humana general que es propiamente filosófico. Porque no debe
olvidarse –como bien dice Odo Marquard– que el filósofo no es un
experto, sino quien dobla al experto: el especialista para escenas de
peligro.
Otro camino de acercarse al chiste filosófico pasa a través de la
vida y obra de algunos grandes pensadores. Las ediciones Marbot, que
han iniciado recientemente con acierto y buen gusto su andadura,
proponen dos libros excelentes a tal propósito. Cada uno de ellos está
centrado en un filósofo, desde enfoques muy distintos aunque ambos bien
logrados. El Séneca, de Paul Veyne, historiador del mundo clásico que
estuvo muy vinculado intelectualmente a Michel Foucault, es un estudio
magistral de la vida, obra y época del pensador nacido en la Córdoba
primitiva. Nos narra la trayectoria humanísima y por tanto a veces
contradictoria de un indagador preocupado con esa gran molestia
intelectual y práctica: la dificultad de habitar el mundo sabiéndose
mortal.
En los días de Séneca, ser filósofo no era escribir tratados de
filosofía ni mucho menos dar cursos de esa materia, sino vivir de un
modo determinado: con deliberación y conciencia, luchando contra la
rutina mimética que todo lo arrastra y nada se pregunta. Por otra
parte, el Spinoza, de Alain, prescinde de la parafernalia historicista
y de la mirada externa de comentador: resume en un inigualable
prontuario lo esencial del pensamiento del valiente sabio judío como si
fuera él mismo quien hablase sin intermediarios ni distancia académica.
Durante muchos años, el libro de Alain ha constituido la base de
gran parte de mis cursos y también –ayer como hoy– del pensamiento
que me ayuda a vivir. Por suerte, la filosofía es una tradición de la
que no debemos renunciar a nada: pero si debo quedarme con un solo
compañero filosófico, que me dejen con Spinoza.
La filosofía nace con la democracia y representa en el terreno
intelectual lo mismo que ella en el político: la autonomía del
individuo pensante frente a las veneraciones inapelables establecidas.
Quienes por razones espuriamente funcionales tratan de disminuir hoy su
peso en la enseñanza, pretenden sin duda también la sumisión al poder
incuestionado y no la mera eficacia laboral.
Desactiva els comentaris
No em toquis els collons!
Les més de les vegades els nostres amics psicòlegs, bé suposo que més amics d’uns que no pas d’uns altres, animen als seus clients a parlar amb qui han tingut un problema d’una manera assertiva, tractant que s’expressin i així mitjançant un bon diàleg arribar a un consens que els faci ser bons amics o si més no semblar-ho.
Jo, que odio els psicòlegs, no és res personal, però els odio igualment, sempre m’ha fet gràcia aquestes ànsies de cientificitat que presuposen per a la seva ciència quan realment no hi ha absolutament res de nòmic a la ment humana. Aquestes ganes de parlar que tenen els psicòlegs, que tothom parli i s’estimi no són més que collonades, la veritat de la vida és que el conflicte existeix i punt i hi ha coses que no s’arreglaran mai per molt que s’hi parli, és més penso que és negatiu parlar tant i tant de coses que no tenen remei.
Més val deixar les coses clares, cadascú a casa seva i llestos. Jo recomanaria un bon insult, cap a casa i tots contents, desfogats i problema resolt. No sé per què ha d’haver-hi una conveniència d’opinions, per què haig d’arreglar un assumpte quan realment no vull fer-ho, segur que després de fer una cosa que no vull necessito una bona teràpia que amablement m’oferirà el meu gran amic psicòleg. La psicologia és la ciència més deshumanitzada i deshumanitzadora que existeix, pretén controlar allò que no es pot controlar i que ens ofereix l’essència de la nostra espècie, el propi pensament.
Desactiva els comentaris
L’humor
Si no recordo malament hi ha una anècdota atribuïda al nostre amic Plató que narra que uns visitants a Atenes van demanar si podien obtenir la legislació atenenca. Plató els hi va recomenar qualsevol de les comèdies existents per conèixer de primera mà quina mena de lleis regien la vida diària de la pòlis més important de l’època.
Veiem doncs la importància que tenia l’humor en aquella època, Plató no ofereix una tragèdia o no convida a algun dels seus deixebles a tenir la molèstia d’escriure la Constitució atenenca -cosa que sí va realitzar després Aristòtil-, sinó que ofereix qualsevol de les comèdies, i axò és degut a que mitjançant el distanciament que atorga el risible podem apropar-nos d’una manera gairebé íntima a la pròpia naturalesa humana. És l’humor el camí que ens apropa a allò més interior.
Malauradament després de l’epoca de les poleis, l’humor, la comèdia cau en desús i ratlla l’oblit. De fet tota l’Edat Mitjana és una lluita ferotge contra el riure, pensem per exemple que de la Poètica d’Aristòtil no ha romàs la part dedicada a la Comèdia. Em ve al cap l’excel.lent llibre El nom de la Rosa on el bibliotecari abans que surti a la llum aquesta part risible d’Aristòtil prefereix menjar-se el manuscrit enverinat i morir.
Aquesta tradició de seriositat i poca broma ha arribat avui dia amb una força que de vegades a mi m’espanta, aquestes ganes de prendre’s les coses amb cara de pal i no poder riure absolutament de res crec que és un dels mals de la nostra societat i un dels fets que explica l’abundància de pacients en les sales de psicòlegs, psiquiatres, assessors varis, orientadors, etc.
Hi ha coses que es poden solucionar i coses que no, però per adonar-se’n cal establir una distància amb les coses, de la mateixa manera que quan llegeixo no m’amorro al llibre, sinó que prenc una distància suficient, aquest paper el juga molts cops l’humor, hem d’aprendre a agafar les coses amb ironia, fins i tot diria que amb el que s’acostuma a anomenar humor anglès, aquesta ironia és sinònim de filosofia. D’aquí ve el dit "agafa’t les coses amb filosofia". És a dir, pren-te les coses amb un distanciament tal que et permeti discernir.
Aquest post ha tingut origen en la conversa amb un amic, s’ho agafa tot sense l’oportuna distància, com si li anés la vida, i quan els altres agafem distància sobre les coses, s’ofén com si ens ho prenguéssim tot a broma. Un exemple de no entendre les coses.
Doncs això.
Desactiva els comentaris
Sobre l’Orientació Filosòfica
Qui segueix aquest bloc amb una certa continuïtat sap de sobre que qui escriu va marxar, ja fa gairebé un parell d’anys, a Sevilla a cursar un postgrau sobre philosophical counselling, que allà han batejat amb el nom d’Orientació Filosòfica, d’aquí el títol del bloc. A banda de noms, punts de vista, i qui és primer i qui segon i qui ho fa bé, etc, cosa que tots en van una mica plens, la veritat; el fet és que tot plegat aquell món no era per a mi. I no em refereixo a la cerca d’una finalitat pràctica de la filosofia, cosa que crec que no s’ha de cercar, sinó que hi ha és d’arrel. Sinó el món de les intrigues i falsedats amb què es rodeja tot l’entorn de la disciplina a casa nostra, des de l’assessorament filosòfic, més de Madrid i ASEPRAF, conselleria filosòfica, més arrelat a Sudamèrica, passant, clar està, per l’orientació filosòfica de Sevilla.
En aquest món nou de gent llicenciada en filosofia i principalment a l’atur crònic prima més les ganes de fer-se un nom que no pas la creació d’una nova disciplina. Cosa que en el fons no existeix, no hi ha una disciplina que es pugui fonamentar en una mena de consells filosòfics. Sí que hi ha, crec jo, l’habilitat de pensament que assoleix un llicenciat en Filosofia quan ha passat d’una manera digna tot el seu bagatge a la Universitat. És cert que l’estudiant de Filosofia, no el d’Humanitats i mariconades similars, en portar el seu pensament al límit assoleix una habilitat (skill, que dirien els anglesos) que li fa veure les potencialitats d’aquest mateix. La filosofia és una ciència extranya, en comptes de versar sobre una parcel.la particular de la realitat, és a dir, el pensament (i.e. el llenguatge) es dirigeix a un àmbit òntic (amb permís dels heideggerians, eh, Felipe) i intenta esbrinar el per què de les coses que són, o dit d’una altra manera, intenta recercar els elements nòmics imperants a la realitat; la filosofia versa s
Desactiva els comentaris
Panegíric
Avui parlarem sobre el nostre amic Jaume Puigferrat, bé, suposo que amic més d’uns que no pas d’uns altres. En Jaume és un jove vigorós de la Catalunya central, per més senyes de les terres de Tona i això li confegeix un aire segur i savi. És el president de l’AFPC, encara que al pas que va es quedarà tot sol, ja són unes quantes les persones que s’han donat de baixa. Ai, Jaume que aviat l’Associació es passarà a dir Associació Filosòfica Puigferratina de Catalunya.
En Jaume ha tret un llibre, El Pez que vivía fuera del agua, em sembla que una editorial valenciana, però no n’estic gaire segur, segur que a la seva gran web hi podeu trobar més informació. En Jaume sempre s’havia diferenciat pel seu gran amor a Catalunya, i va i treu un llibre en castellà, igual que la seva web, també hi comptem amb una gran presència del castellà. Jaume, hem d’anar amb compte amb les faltes, en fas moltes en català i més encara en català, tant sintàctiques com d’estil. I ja posats et diré que els articles són una mica pesadets.
Participa en un programa d’una tele local "La cua al dia" on fa una espècie d’intervenció amb tints filosòfics cal veure-ho, ho recomano amb efusivitat. En aquesta vida cal llegir llibres bons -per saber com s’escriu bé- i dolents -per saber com no-. Doncs això ho podem aplicar al món de la televisió.
El bo d’en Jaume, què n’és de gran.
Doncs això.
Desactiva els comentaris
L’Orientació Filosòfica, una nova sofística?
La democràcia atenesa havia acostumat als seus ciutadans a considerar que cadascú té les seves opinions i que tant és l’opinió d’un com la d’un altre. Un implícit relativisme i escepticisme es trobava ja difusament en l’ambient de l’època. Els sofistes s’encarregaren d’explicitar aquesta actitud en articular d’una manera coherent aquest escepticisme i relativisme davant de creences i valors.
Els sofistes refusaven enèrgicament la religió, l’origen de la qual i desenvolupament explicaven racionalment i també s’oposaven al dogmatisme de les doctrines filosòfiques, en especial a la dels eleàtics, qui pretenien haver-hi trobat la veritat absoluta, què consistia en la unicitat i immutabilitat de l’existent, i que refusava com il.lusòries les aparences sensibles de les coses.
Els sofistes no acceptaven la distinció entre el que les coses són en realitat i el que semblen ser: les coses són el que semblen ser. No hi ha més realitat que la de les aparences. Els sofistes s’oposaven igualment a la dicotomia entre saber indubtable i opinió il.lusòria. Totes les nostres opinions, diran els sofistes, es troben en el mateix plànol i totes canvien per efecte de la persuassió.
L’Orientador Filosòfic no és un nou sofista? Mitjançant la persuassió, mitjançant el discurs, pretén variar les opinions de la persona. Si té aquesta pretensió, senyal que les opinions poden ser modificables, que no hi ha un pla superior, regne de la veritat absoluta. Totes les opinions serien igualment defensables, i per tant cercarà aquelles opinions que convinguin més al seu client. La veritat és una mera convenció, i a més si en sostenim una que no faci mal al client, encara millor.
L’Orientador Filosòfic partiria, com els sofistes, d’un relativisme i un escepticisme, per tal de defensant-lo persuadir d’opinions errònies al client. En el cas de l’Orientació, "erroni" seria tot postulat que fes patir o que no portés cap a la felicitat del client.
Desactiva els comentaris
Endevinalla filosòfica
L'altre dia, un bon amic, en Xavi M. em va presentar la següent endevinalla.
Sigui un home que vol arribar al poble de la veritat, es troba en un encreuament de camins. Un camí, condueix cap al poble de la veritat i l'altre camí condueix cap al poble de la mentida. Al mateix encreuament hi ha un altre home a qui li pot fer una única pregunta que li permeti agafar el camí correcte. S'entén que aquest home viu en un dels dos pobles, i per tant o sempre diu la veritat o sempre diu mentides (una reminiscència de la paradoxa del mentider "estic mentint", si és un mentider menteix o no menteix quan fa aquest assert?) .
Quina pregunta li hauria de fer el nostre home per agafar el camí correcte?
[@more@]
Mónica Cavallé: “Diálogos para una vida filosófica”
Us pujo un text que he trobat a la pàgina d' ASEPRAF . Es trata d'un capítol del llibre de Cavallé Arte de vivir, arte de pensar: Iniciación al asesoramiento filosófico, Desclée de Brouwer, 2007.
En aquest text l'autora fa un repàs de l'Assessorament filosòfic des dels seus inicis.
dialogos%20para%20vida%20filosofica[1].%20desclee..pdf
[@more@]
Desactiva els comentaris
Metodologías prácticas de Orientación Filosófica
Amb aquest títol es presenta el segon Curs de Postgrau que oferta la Universidad de Sevilla referent a l'Orientació Filosòfica.
El primer ja el vam cursar i aquest segon, esperem que també, així que cap a Sevilla.
Us adjunto un document i un link:
http://www.vtc.us.es/web/contenido.asp?id=3225
[@more@]
Desactiva els comentaris
