La democràcia atenesa havia acostumat als seus ciutadans a considerar que cadascú té les seves opinions i que tant és l’opinió d’un com la d’un altre. Un implícit relativisme i escepticisme es trobava ja difusament en l’ambient de l’època. Els sofistes s’encarregaren d’explicitar aquesta actitud en articular d’una manera coherent aquest escepticisme i relativisme davant de creences i valors.
Els sofistes refusaven enèrgicament la religió, l’origen de la qual i desenvolupament explicaven racionalment i també s’oposaven al dogmatisme de les doctrines filosòfiques, en especial a la dels eleàtics, qui pretenien haver-hi trobat la veritat absoluta, què consistia en la unicitat i immutabilitat de l’existent, i que refusava com il.lusòries les aparences sensibles de les coses.
Els sofistes no acceptaven la distinció entre el que les coses són en realitat i el que semblen ser: les coses són el que semblen ser. No hi ha més realitat que la de les aparences. Els sofistes s’oposaven igualment a la dicotomia entre saber indubtable i opinió il.lusòria. Totes les nostres opinions, diran els sofistes, es troben en el mateix plànol i totes canvien per efecte de la persuassió.
L’Orientador Filosòfic no és un nou sofista? Mitjançant la persuassió, mitjançant el discurs, pretén variar les opinions de la persona. Si té aquesta pretensió, senyal que les opinions poden ser modificables, que no hi ha un pla superior, regne de la veritat absoluta. Totes les opinions serien igualment defensables, i per tant cercarà aquelles opinions que convinguin més al seu client. La veritat és una mera convenció, i a més si en sostenim una que no faci mal al client, encara millor.
L’Orientador Filosòfic partiria, com els sofistes, d’un relativisme i un escepticisme, per tal de defensant-lo persuadir d’opinions errònies al client. En el cas de l’Orientació, "erroni" seria tot postulat que fes patir o que no portés cap a la felicitat del client.
